Llei de seguretat ciutadana: roda el món i torna al Born

Resultat d'imatges de mordassa

El passat 29 de novembre de 2013 el Consell de Ministres espanyol va aprovar l’esborrany de l’avantprojecte de Llei per a la Seguretat Ciutadana, apadrinat pel Ministre de Justícia Jorge Fernández Díaz. Un text que, malgrat no trobar-se encara en vigor, permet conèixer les intencions del Govern espanyol per incrementar, encara més, els mecanismes repressius i abocar a la indefensió aquella part de la ciutadania que ha optat per utilitzar la protesta al carrer per fer arribar les seves reivindicacions al conjunt de la societat En tot cas, seria un error analitzar el text de manera aïllada sense tenir en compte el marc legislatiu espanyol existent en aquesta matèria des de mitjans del segle passat. Aquesta no és la primera llei d’ordre públic espanyola que ens cau a sobre, tot i que, com a mínim per una part del territori, esperem que sigui l’última.

Anem a veure algun dels precedents d’aquest avantprojecte per entendre com hem arribat fins aquí.

Nou anys després de néixer a Valladolid l’actual Ministre de l’Interior Jorge Fernández Diaz s’aprovava la Llei 4/1959, de 30 de juliol, de Orden Público. Una Llei que considerava contràries a l’ordre públic, entre d’altres, aquells actes que “atentan a la unidad espiritual, nacional, política y social de España”, també “las manifestaciones y las reuniones públicas ilegales” així com “todos aquellos por los cuales se propague, recomiende o provoque la subversión” o, finalment “excitar el incumplimiento de las normas relativas al orden público”. La competència per aplicar les disposicions de la Llei corresponien al “Ministerio de Gobernación” i, subsidiàriament, dintre de cada província, al Gobernador Civil corresponent. Un càrrec que, precisament, va ocupar l’actual Ministre de l’Interior. Primer a Astúries, durant els anys 1980 i 1981, després a Barcelona entre els anys 1981 i 1982, moment en el qual va produir-se l’empresonament de sis independentistes per haver portat una pancarta amb el lema “independència” en la manifestació contra la LOAPA.

La Llei de 1958 va quedar derogada per la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana, la qual es troba plenament vigent fins que no sigui substituïda per la nova reforma legislativa anunciada pel Govern espanyol. La Llei vigent, coneguda en el seu moment com a “llei Corcuera” en atenció al Ministre que la promulgava, i que va ser obligat a dimitir un cop declarada la seva inconstitucionalitat parcial. La Llei va ser aprovada, entre d’altres, amb els vots a favor del PSOE – de CiU- i amb l’oposició del PP, quan Fernández Díaz ja ocupava seient com a Diputat per Barcelona al Congrés espanyol. Aquesta Llei tipifica com a infraccions, en determinats casos “la celebración de reuniones en lugares de tránsito público o de manifestaciones”, “la provocación de reacciones en el público que alteren o puedan alterar la seguridad ciudadana”,  “desobedecer los mandatos de la autoridad o de sus agentes”, així com “alterar la seguridad colectiva u originar desórdenes en las vías, espacios o establecimientos públicos”.

El projecte de Llei que Fernández Díaz pretén aprovar segueix els patrons abans esmentats, si bé és cert que conté un catàleg d’infraccions més ampli (passa de 39 a 52 articles) però no per això més concret. L’actual projecte parteix d’una transformació molt més amplia del model de justícia espanyol i es tramita al mateix temps que el Congrés de Diputats espanyol es troba reformant el Codi penal. En aquest Codi es preveu fer desaparèixer la dicotomia entre delictes i faltes, tot transformant les segones en delictes lleus. Una part de les antigues faltes passarien a formar part també de les noves infraccions administratives previstes en el projecte de Llei. El que a primera vista semblaria un guany (l’ordre penal és, inicialment, més gravós que l’ordre administratiu), amaga una realitat molt diferent i perversa. Cal recordar, per exemple, que una condemna en un judici de faltes en l’ordre penal no comporta l’existència d’antecedents penals o que la presentació d’un recurs en aquest ordre judicial està exempt del pagament de cap tipus de taxa. En canvi, una sanció administrativa (que pot arribar als 600.000 euros), pot ser recorreguda en primer terme davant la mateixa Administració (que difícilment revocarà el contingut d’una resolució dictada per ella mateixa) i, posteriorment interposar un recurs contenciós-administratiu. Aquest comportarà el pagament d’una taxa judicial elevada, una llarga espera fins a aconseguir una resolució, i el risc de ser condemnat en costes en cas de no estimar-se les nostres pretensions. S’amplia, per tant, És a dir, l’Estat amplia el radi d’actuació de les conductes que estan sota el seu control directe, disminuint les garanties legal del procediment.

Els motius que han portat al ministre Fernández Díaz a tals modificacions obeeixen, segons el mateix Ministeri a donar resposta a “la aparición de nuevas conductas violentas y antisociales”, tot afirmant que el dret de manifestació “se ha ejercido ampliamente en los dos primeros años”. I, precisament, com que sembla que els hi faci nosa que aquest dret de manifestació s’exerceixi “ampliamente”, pretenen sancionar administrativament allò que fins ara, o bé no era infracció, o bé era una falta del Codi penal.

El projecte de llei amplia les potestats dels cossos policíacs introduint potestats de tipus preventiu (identificació de persones que portin el rostre tapat, independentment de què s’estigui cometent un acte il·lícit o no; l’establiment de perímetres de seguretat, registres en espais públics, etc.), de restabliment de la seguretat en reunions i manifestacions (amb la possibilitat de dissoldre, per exemple, concentracions de vehicles), i de tipus especials (obligació de facilitar dades als proveïdors de serveis telefònics, etc.).

S’amplia, al mateix temps, la titularitat de les infraccions, afegint-se el difús concepte de “responsables solidaris” que permetrà sancionar als “convocantes, inspiradores de manifestaciones o quienes de hecho las presidan o dirijan”, així com els pares de menors infractors.

Com hem dit abans, s’amplíen els supòsits d’infraccions sense que això suposi un increment de la seguretat jurídica. Així doncs es preveu sancionar, entre d’altres, les reunions o manifestacions no comunicades o prohibides (aquelles que, per la seva immediatesa o espontaneïtat es duen a terme a tots els pobles i ciutats de la nostra geografia); les reunions que puguin pertorbar l’ordre davant els parlaments autonòmics, el Congrés de Diputats i el Senat (que també hem vist en els darrers anys); els actes d’obstrucció davant d’una resolució administrativa o judicial (com ara evitar un desnonament per un impagament d’hipoteca); la pertorbació de l’ordre en un acte de campanya electoral (sense especificar que cal entendre per “pertorbació”). S’inclouen també, curiosament, “las ofensas o ultrajes a España (…) o a sus instituciones, símbolos, himnos o emblemas”, que sembla dirigir-se directament contra totes aquelles accions de rebuig, dutes a terme en espais públics, a una simbologia que ni ens agrada ni ens representa. Una infracció que, en aquest darrer cas, pot arribar als 30.000 euros de multa. Amb la mateixa quantia seran sancionables l’ús de banderes, símbols o emblemes amb la finalitat d’incitar a comportaments d’alteració de la seguretat ciutadana, així com l’escalament a edificis públics (per posar una pancarta, per exemple), sense la corresponent autorització. Finalment, s’inclouen un seguit d’infraccions de caràcter lleu, sancionables fins a 1.000 euros, a manera de calaix de sastre, per tal d’ofegar les mínimes possibilitats d’expressió i de queixa: vexacions als cossos de seguretat durant una manifestació o concentració, utilització d’imatges de cossos policials quan afecti el seu honor, les manifestacions públiques en un mitja de comunicació que suposin una falta de respecte pels agents de l’autoritat, l’ocupació d’un espai públic sense permís, la col·locació de pèrgoles, tendes de campanya o similars, etc.

Per si això no fos suficient, anirà acompanyat amb la creació d’un registre central d’infraccions contra la seguretat ciutadana tot contemplant-se que les sancions, nom i cognoms dels infractors de caràcter greu siguin fetes públiques.

En definitiva, el projecte de Llei pretén invisibilitzar la repressió, castigar econòmicaments aquells militants més compromesos, excloure el procediment sancionador de les garanties necessàries i, finalment, amagar la protesta i la resposta ciutadana sota un magma legal que ens recorda als orígens, personals i polítics, del Sr. Jorge Fernández Díaz.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s