Reforma del codi penal i de la Llei de seguretat ciutadana: ciutadans o enemics?

Resultat d'imatges de mordaza

El dia 1 de juliol de 2015 han entrat en vigor tres reformes legislatives que suposen un dels cops més durs a les llibertats individuals i col·lectives dels darrers anys. Ens referim a la darrera reforma del Codi penal -la vint-i-sisena en vint anys!-, (Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del codi penal), la nova Llei de seguretat ciutadana (Llei orgànica 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana), també coneguda com a Llei mordassa, i la reforma del codi penal en matèria de terrorisme (Llei orgànica 2/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre , del codi penal, en matèria de delictes de terrorisme).

Les tres reformes legislatives parteixen d’un mateix patró, la consideració de l’individu, no com a ciutadà subjecte de drets i obligacions, sinó com a element sospitós i potencialment perillós. Espanya és un alumne avantatjat en allò que el jurista alemany Günther Jakobs va batejar com a “dret penal de l’enemic” per referir-se -en aquell cas en relació al codi penal germànic- a tota legislació que preveu la sanció del subjecte abans de la comissió de l’infracció. Es passa, en definitiva, a despersonalitzar el delinqüent com a tal per passar a criminalitzar tot un col·lectiu sencer. I, certament, la reforma legislativa espanyola va per aquest camí. La reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana i la reforma del Codi Penal han anat de bracet en aquest camí cap el populisme punitiu del qual ha fet bandera el Partit Popular. La reforma endureix el sistema penal espanyol en suprimir la tradicional dicotomia entre delictes i faltes. Suprimeix les segones -considerant-les ara, o bé delictes lleus, o bé infraccions de la nova Llei de Seguretat Ciutadana- i consagra el Codi Penal com a codi -només- de delictes.

La nova Llei de Seguretat Ciutadana preveu, entre d’altres, la identificació de persones sense que hagin comès cap conducta delictiva “cuando, en atención a las circunstancias concurrentes, se considere razonablemente necesario que acrediten su identidad para prevenir la comisión de un delito”; recupera conceptes en desús en referir-se a delictes “generadores de alarma social” que permetran el “control superficial de efectos personales”; reconeix presumpció de veracitat a l’acta policial, redueix els drets que corresponen a una persona identificada quan ho sigui com a conseqüència d’una infracció (administratriva!) de la Llei de Seguretat Ciutadana; augmenta la potestat per tal de dissoldre reunions i manifestacions a la via pública per part de les forces de seguretat, etc. El catàleg de conductes sancionables es troba sotmès únicament al control i revisió d’una autoritat administrativa (Ministeri de l’Interior, Secretari d’Estat de Seguretat i Delegats i Subdelegats de Govern) que fa de Jutge i part en el procediment sancionador.

No només això sinó que es preveu la creació d’un “Registro Central de Infracciones contra la Seguridad Ciudadana” en el qual constaran les dades de l’infractor (administratiu!) durant un màxim de tres anys, sense que ningú hagi justificat quin ús es donarà a aquesta informació.

I, finalment, gairebé d’amagatotis (a la Disposició Addicional desena de la Llei) intenta legalitzar les devolucions d’immigrants de Ceuta i Melilla (les anomenades «devolucions en calent») contravenint l’ordenament jurídic internacional.

També el nou Codi Penal, la reforma del qual s’ha efectuat des del caos més absolut i l’extravagància procedimental, segueix la mateixa inspiració regressiva abans esmentada i consolida l’enduriment de les penes com a base de funcionament, especialment aquelles que formen part del Capítol de delictes contra l’ordre públic on s’arriba a castigar amb presó determinades protestes pacífiques.

La mostra més evident de tot això no és altre que la mal anomenada “prisión permanente revisable” que no és altre cosa que una cadena perpetua (poc) encoberta. El Preàmbul de la Llei ho resumeix (sense amagar-se) dient que “una vez cumplida una parte mínima de la condena, un tribunal colegiado deberá valorar nuevamente las circunstancias del penado y del delito cometido y podrá revisar su situación personal”. És a dir, contràriament als principis de reeducació i reinserció del penat que imposa la (seva!) Constitució espanyola (articles 10, 15 i 25) es preveu que una persona condemnada i sentenciada per un Jutge, desconeixerà l’abast real de la seva condemna en tant que estarà sotmesa a un nou procediment arbitrari mancat de garanties. Això sense oblidar que la reforma del Codi penal de l’any 2010 ja permetia condemnes de fins a quaranta anys de compliment íntegre. A sensu contrari, els delictes de corrupció, malversació de cabals públics o finançament il·legal de partits polítics (les penes de presó només actuaran en donacions superiors a 500.000 euros) no incrementen les penes en la mateixa proporció satisfan la demanda de la ciutadania en aquest punt.

Però la veritable cirereta del pastís es troba en el Pacte antiyihaidista signat per PP i PSOE, del qual ha nascut la “reforma de la Ley Orgànica 10/1995 en materia de delitos de terrorismo” al qual es van afegir en tràmit parlamentari Unió Democràtica de Catalunya (CDC es va abstenir), Coalición Canaria, Foro Asturias y UPyD. Una reforma legislativa en la que novament l’ambigüitat (contraria al principi de legalitat i de seguretat jurídica) i l’aplicació de conceptes jurídics indeterminats estan a l’ordre del dia. S’amplia el catàleg de conductes que configuren el delicte de terrorisme i s’afegeixen quines són les finalitats que persegueix com a part de la seva tipificació. Es parla en aquest sentit de “Subvertir el orden constitucional, o suprimir o desestabilizar gravemente el funcionamiento de las instituciones políticas o de las estructuras económicas o sociales del Estado u obligar a los poderes públicos a realizar un acto o a abstenerse de hacerlo.”. Figures, totes elles, fàcilment interpretables per tal de poder encabir el màxim d’expressions de desafecció amb l’Estat i desdibuixar els límits reals d’aquelles actuacions que han de ser definides com a tals.

Els motius que han portat a tals modificacions obeeixen, segons el mateix Ministeri a donar resposta a la aparición de nuevas conductas violentas y antisociales”, tot afirmant que el dret de manifestació se ha ejercido ampliamente en los dos primeros años”. I, precisament, com que sembla que els hi faci nosa que aquest dret de manifestació s’exerceixi ampliamente”, pretenen sancionar administrativament allò que fins ara, o bé no era infracció, o bé era una falta del Codi penal.

En definitiva, la darrera reforma legislativa pretén invisibilitzar la repressió, castigar econòmicaments aquells persones més compromeses, excloure el procediment sancionador de les garanties necessàries i, finalment, amagar la protesta i la resposta ciutadana sota un magma legal que ens recorda altres temps.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s