Sostracció internacional de menors: com reaccionar.

Depresión Imágenes de archivo libres de regalías

La Fiscalia General de l’Estat ha  definit la sostracció internacional de menors com aquell supòsit en el que “un menor és traslladat il·lícitament per un dels progenitors a un país diferent del qual resideix habitualment, violant el dret de custòdia atribuït a una persona o una institució, i en aquells casos en que un dels progenitors es trasllada amb el menor per residir en un altre país, prenent tal decisió de forma unilateral i vulnerant el dret a decidir sobre el lloc de residència del menor”. Així ha quedat establert a la molt recent Circular 6/2015, sobre aspectes civils de la sostracció internacional de menors, del passat 17 de novembre.

Ja vam comentar en un apunt anterior la complexitat dels procediments de divorci internacionals, els quals han augmentat notablement en els darrers anys. De la mateixa manera, també podem constatar un augment de les situacions en les quals un dels progenitors marxa del país de residència habitual de la parella emportant-se el menor amb ell, sense cap resolució que així ho autoritzi. Les repercussions envers el menor -i en el progenitor que veu com desapareixen les relacions amb el seu fill- obliguen a l’Administració a actuar amb celeritat per tal de restituir el menor al seu país de residència habitual.

Aquesta celeritat ha estat reconeguda, entre d’altres pel propi Tribunal Europeu dels Drets Humans el qual recull que “l’adequació d’una mesura ha de ser jutjada per la rapidesa de la seva implementació, en tant que el pas del temps pot tenir conseqüències irreparables en la relació entre els nens i el pare que no viu amb ells” (SSTEDH de 21 de setembre de 2010, Mijuskovic contra Montenegro; de 22 de desembre de 2009, Tapia, Gasca i D. contra Espanya). Efectivament, aquesta celeritat esdevé absolutament imprescindible si el que volem és evitar la consolidació d’una situació de fet que serà al·legada per qui ha sostret el menor.

A banda de l’acció penal (article 225 bis del Codi penal) mereix especial consideració el Conveni de la Haia, de 25 d’octubre de 1980, sobre els aspectes civils de la sostracció internacional de menors, ratificat per Espanya l’any 1987. Per activar la reclamació de retorn del menor, d’acord amb el Conveni esmentat cal posar-se en contacte amb l’Autoritat espanyola designada (sustraccionmenores@mjusticia.es) T. 91.390.44.37, amb la màxima urgència i complimentar el corresponent formulari, juntament amb les dades del menor i la seva fotografia.

A partir d’aquest moment s’activaran els mecanismes de localització del menor per tal que sigui retornat al seu lloc de residència habitual. L’Autoritat central espanyola es posarà en contacte a l’Autoritat Central de l’Estat on el menor es troba desplaçat, sempre que aquest formi part també del Conveni de la Haia esmentat. Insistim que la reacció immediata a partir del moment que es té constància de la sostracció esdevé clau per una resolució favorable a l’interès superior del menor en tant que, un cop passat un any del trasllat del menor, s’entrarà a valorar, d’acord amb l’article 12 del Conveni de la Haia esmentat, la integració del menor en el seu nou ambient.

La nova Llei 15/2015 de Jurisdicció Voluntària ha previst també aquesta qüestió i regulat el procediment intern i mesures tendent a la restitució o retorn dels menors. Es preveu una doble legitimació activa: o bé el progenitor que tingui atribuïda la custòdia per si sol, o bé l’Autoritat central espanyola abans esmentada, mitjançant els Advocats de l’Estat.

Cal remarcar, així mateix, que no resulta imprescindible l’existència d’una sentència prèvia, en tant que el trasllat del menor es considerarà il·lícit quan s’exerceixi el dret de custòdia de forma efectiva en el moment de la retenció. El que si que resulta important és acreditar la residència habitual del menor, la qual determinarà la competència dels tribunals espanyols per examinar la demanda, d’acord amb els criteris establerts per la Llei Orgànica del Poder Judicial vigents des del passat u d’octubre (Sempre però que no sigui d’aplicació el Reglament europeu 2201/2003 (art. 10) o el Conveni de La Haia de 1996 relatiu a la competència, la llei aplicable, el reconeixement, l’execució  i la cooperació en matèria de responsabilitat parental i de mesures de protecció dels nens).

En definitiva, cal la màxima capacitat de reacció per tal d’evitar la consolidació d’una situació de fet que, en base a l’interès superior del menor, impedeixi la restitució al seu domicili habitual.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s