De què parlem quan parlem de sedició?

Publicat el 05/10/2017 a el diari El Periódico sota el títol “Delito de sedición, un despropósito jurídico”

L’Audiència Nacional espanyola ha citat a declarar aquest divendres al President de l’ANC Jordi Sánchez, el d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart; el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero i l’intendent Teresa Laplana. Un despropòsit jurídic que té com a punt de partida la denúncia interposada pel Ministeri Fiscal el 22 de setembre arran de les concentracions pacífiques que es van dur a terme davant la Conselleria d’Economia com a protesta per la detenció d’alts càrrecs de la Generalitat i d’altres particulars en relació als preparatius del referèndum de l’1 d’octubre.

sedició

Fem un petit parèntesi per recordar que el delicte de referèndum no existeix. I no existeix no perquè ho digui qualsevol dels milers de manifestants que han omplert les ciutats del país durant aquests dies. No ho és perquè així es va acordar mitjançant la Llei Orgànica 2/2005, de 22 de juny de modificació del Codi Penal que el va derogar de manera expressa tot recollint: «Los artículos anteriores, cuya derogación se lleva a cabo por la presente Ley, se refieren a conductas que no tienen la suficiente entidad como para merecer el reproche penal».

Aclarit aquest punt sobre el qual no pot existir cap dubte jurídic, ens trobem que en primer lloc la Fiscalia –que únicament va presentar una denúncia sense ni tan sols disposar de l’atestat policial o una querella– i, posteriorment, el Jutjat Central d’Instrucció 3 de l’Audiència Nacional, pretenen la resurrecció del delicte de sedició fixat a l’article 544 del Codi Penal. Delicte de sedició que es preveu per a aquells que pretenguin la inaplicació de les lleis sempre que això es faci «pública y tumultuariamente». No podem perdre de vista que el dret penal és el darrer recurs i que es regeix pel principi d’intervenció mínima i de proporcionalitat. Pretendre l’atribució d’aquest delicte a una concentració pacífica de milers de persones emparades pel dret fonamental de manifestació suposa considerar la Llei com una norma que hom pot estirar fins el límit que desitgi per tal d’adaptar-la a determinades finalitats, malgrat es contradigui de manera flagrant el seu esperit.

L’admissió a tràmit de la denúncia i les citacions efectuades parteixen d’una voluntat política clara que pretén eixamplar els límits del Dret per condemnar expressions democràtiques que no tenen cabuda al Codi Penal. Anem a pams: es presenta una denúncia i es construeix un relat dels fets sense disposar de l’atestat policial (resultaria lògic fer-ho a l’inrevés: disposar primer de l’atestat i després actuar judicialment). En segon lloc, s’atribueix de manera forçada la competència a l’Audiència Nacional de Madrid (creada el 1977 com a hereva directe de l’antic Tribunal de Orden Público el qual li traspassà les corresponents competències) i ubicat a 600 kilòmetres del lloc dels fets, vulnerant d’aquesta forma la pròpia Constitució espanyola –art. 152.1.3– que preveu l’enjudiciament per part del tribunal del lloc on s’han comès els fets. A més a més, el delicte de sedició no es troba comprès en el reguitzell de competències que estableix la Llei Orgànica del Poder Judicial mitjançant l’article 65.1 i que, per tant, hauria de correspondre a un jutjat ordinari la seva investigació i enjudiciament. Però tant el Ministeri Fiscal com l’Audiència Nacional n’han reclamat la competència retorçant el text legal (fins a 6 pàgines li calen a l’Audiència Nacional per justificar la seva competència!) i utilitzant en el seu argumentari el Codi penal de 1973. Una lectura neutra de la Llei ens permet constatar la irregularitat de tal acord. Finalment, l’aplicació del delicte de sedició es fa en base a un totum revolutum en el qual s’inclou des de la concentració efectuada davant la Conselleria d’Economia fins a «una cacerolada a la que se unieron los manifestantes con el ruido de las llaves». Per acabar-ho d’amanir s’assenyala que a la seu de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), on pretenia efectuar un registre la Policia Nacional «de nuevo se organizó una concentración para impedir la actuación de la policia». El que s’obvia és que no existia cap ordre judicial que avalés tal registre i que, en tot moment, la resposta dels concentrats va ser absolutament pacífica. I per si fos poc, es barregen, en la mateixa denúncia i en la Interlocutòria emesa per l’Audiència Nacional, la troballa de 9 milions de paperetes en una impremta de Bigues i Riells, una concentració que es duia a terme a la ciutat de Sabadell, etc.

La presentació de tots aquests fets pretén únicament aplicar a la concentració pacífica que es duia a terme l’adjectiu de «tumultuària» per forçar l’aplicació d’un delicte de sedició. Una concentració tumultuària, de la mateixa manera que ho han estat –si es vol utilitzar aquest concepte– la gairebé totalitat de les mobilitzacions –de tot signe polític!– que s’han dut a terme els darrers anys en aquest país.

Poc importa a la Fiscalia i a l’Audiència Nacional l’absència de violència o que els fets no s’adeqüin a l’article 544 del Codi Penal. Tot s’hi val per desdibuixar el caràcter pacífic i democràtic de les protestes i arribar a unes conclusions jurídiques que poc tenen a veure amb la realitat. Resulta doncs, imprescindible, que alcin la veu tots els professionals del món jurídic per tal de denunciar aquesta situació i exercir una defensa activa en favor dels drets civils més elementals.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s